La Dona que l’Univers Va Esborrar

Després d’enfrontar-se a guerres, imperis, profecies i forces capaces de decidir el destí de civilitzacions senceres, José Monteiro descobreix que hi ha una cosa que ni tot el poder de l’Univers no pot salvar: el temps. La Dona que l’Univers Va Esborrar és un recull de poemes situat després del Final A de L’Inici de la Fi: L’Últim Alè de la Humanitat — El Judici dels Déus. Acompanya la relació entre José i Brunix a través de l’amor, la família, les últimes hores d’una realitat i el record que roman quan tota la resta desapareix. Durant tres-cents seixanta-cinc dies, José intenta fer allò que va oblidar durant gran part de la seva vida: viure. No com a Montarion. No com a salvador. No com l’home capaç d’enfrontar-se al mateix Univers. Només com a José, al costat de la dona que estima i dels fills amb qui va construir una vida que mai no hauria d’haver estat possible. Però quan l’Univers canvia, Brunix desapareix de la Història. Els llocs romanen. Les ciutats continuen. Les estrelles continuen existint. Tanmateix, ningú no la recorda. Ningú, excepte José. Entre poemes sobre dos mons que van aprendre a tocar-se, el seu últim any junts, el naixement d’una família, unes hores d’eternitat i la solitud de ser l’únic home que recorda una vida esborrada pel mateix Univers, aquesta obra transforma el Final A en un viatge íntim per l’amor, la pèrdua, la memòria i l’existència. Potser oblidar és una manera de sobreviure. Però José Monteiro no va tenir aquest privilegi. L’Univers va oblidar Brunix. Ell no. Una obra poètica de Montarion Universe. Avís: aquesta obra transcorre després del Final A de L’Inici de la Fi i conté espòilers importants d’aquell final.